Enyorança

Amics/gues,
No heu sentit mai enyorança?
Doncs jo avui he sentit enyorança, perquè en pocs dies m'he assabentat de les pèrdues de persones molt emblemàtiques del nostre país, com per exemple: la mort d'en Cassià Just, la mort d'en Josep Benet i avui la mort d'un locutor radiofònic molt antic: en Salvador Escamilla, i d'altres que ara no recordo, però que han format part d'una vida que jo també he viscut. Per exemple jo recordo haver escoltat alguns programes de l'Escamilla. Això vol dir que jo també vaig posant anys i que deixo enrere un temps que ja no podré viure, tan sols recordar.
Un dia un bon teòleg va dir que si vivim recordant temps passats, vivim morint. Vol dir això que hem de viure el present minut a minut perquè si no d'altra manera desaprofitem la vida.
La vida per si sola ja és viure.
Tot i així no deixo de sentir enyorança per moments que ja no puc tenir, per coses viscudes que ara ja no les puc viure, per paisatges que ja no puc veure perquè nosaltres els homes les estem destrossant, les estem fent malbé.
L'ambició de l'home ens porta a la mort, a la destrucció del que ens dóna vida. En som tots prou conscients?
Jo per mitjà de la finestra, ara ja no puc veure tants camps com abans.
Abans podia veure com florien els camps, com florien tots els arbres fruiters que tenia davant de casa , el riu encara que no portés gaire aigua, i al fons les muntanyes: Collserola, el Tibidabo, Sant Llorenç de Munt, Montserrat...
Ara també veig aquestes muntanyes però entre camps d'hivernacles, carreteres, trens (Ave), i el nostre pobre riu, que ja no en queda, en definitiva més esfalt que verd. Quina pena!!
Quina alegria, però, la vida continua malgrat tot això, en altres indrets del món hi ha gent que no tenen ni això. Ens haurem de contentar amb el que tenim i procurar de no malmetre-ho.