Fa tant de temps

Fa molt temps que no utilitzo el bloc, han passat moltes coses i jo sense dir res.
Les vacances d'estiu ja ni les recordo. Aquest any hem anat a Augsburg a veure uns amics, han estat unes vacances de retrobament amb uns amics que feia molt de temps no en sabiem res.
El temps passa per tothom, i és bo recordar bells temps e intercanviar de nou nous pensaments, belles idees, conviure encare que per pocs dies però alhora molt intensos.

La pluja

Senyors,
Per fi ja tenim la tant volguda i esperada pluja.
Aigua pels descosits, i tant de bo hagi plogut a les capçaleres dels rius, que prou falta fa.
Potser els de dalt han sentit els nostres precs i desitjos de que plogués, certament els jardins i els conreus començaven a patir, i les persones també, ja que per culpa d'una inclemència metereológica, ja es preveia una guerra entre germans. Quina pena! Quina poca solidaritat que hi ha entre tots nosaltres. A la que van maldades, no triguem gaire a donar-nos bufatades. Quina llàstima!

Sant Jordi

Surt sol solet
tots tenim fred,
vine per Sant Jordi,
vine sol solet.
Si tu no véns,
no puc sortir
vine per Sant Jordi
vine al meu Jardí!
al Jardí
si tu no véns,
no puc sortir
vine per Sant Jordi
vine al meu Jardí!.
per Sant Jordi!...

Cançó popular

Enyorança

Amics/gues,
No heu sentit mai enyorança?
Doncs jo avui he sentit enyorança, perquè en pocs dies m'he assabentat de les pèrdues de persones molt emblemàtiques del nostre país, com per exemple: la mort d'en Cassià Just, la mort d'en Josep Benet i avui la mort d'un locutor radiofònic molt antic: en Salvador Escamilla, i d'altres que ara no recordo, però que han format part d'una vida que jo també he viscut. Per exemple jo recordo haver escoltat alguns programes de l'Escamilla. Això vol dir que jo també vaig posant anys i que deixo enrere un temps que ja no podré viure, tan sols recordar.
Un dia un bon teòleg va dir que si vivim recordant temps passats, vivim morint. Vol dir això que hem de viure el present minut a minut perquè si no d'altra manera desaprofitem la vida.
La vida per si sola ja és viure.
Tot i així no deixo de sentir enyorança per moments que ja no puc tenir, per coses viscudes que ara ja no les puc viure, per paisatges que ja no puc veure perquè nosaltres els homes les estem destrossant, les estem fent malbé.
L'ambició de l'home ens porta a la mort, a la destrucció del que ens dóna vida. En som tots prou conscients?
Jo per mitjà de la finestra, ara ja no puc veure tants camps com abans.
Abans podia veure com florien els camps, com florien tots els arbres fruiters que tenia davant de casa , el riu encara que no portés gaire aigua, i al fons les muntanyes: Collserola, el Tibidabo, Sant Llorenç de Munt, Montserrat...
Ara també veig aquestes muntanyes però entre camps d'hivernacles, carreteres, trens (Ave), i el nostre pobre riu, que ja no en queda, en definitiva més esfalt que verd. Quina pena!!
Quina alegria, però, la vida continua malgrat tot això, en altres indrets del món hi ha gent que no tenen ni això. Ens haurem de contentar amb el que tenim i procurar de no malmetre-ho.